Sin categoría
Pura llum mediterrània.
No hi ha sorpreses .Ferrer Guasch mai dóna sorpreses, i això és part del seu encant, per què no?, que amb 90 anys complits a maig i una fórmula triomfadora ja no és temps de fer experiments .
Més lineal, fins i tot , que en altres exposicions , el pintor mostra en la Galeria Berri un total de 22 quadres amb un predomini del blanc de les parets i petits bocins de cel blau.
El mateix blanc de sempre i el mateix blau conegut. Aquesta volta ni tan sols s’acosta qualque llaüt, ni al campanar de la catedral, únicament cases, parets emblanquinades i esglaons amb els que jugar amb les ombres i la pespectiva de finestres i balconades.
I en algú, tímidament, un petit retall del mar apareix entre dues cases per donar u punt de contrast , un lloc on concentrar la mirada instant abans d’acudir de nou al blanc.
El número 9 –per posar un exemple– és d’una simplicitat extraordinària amb una tècnica admirable; un bocí de paret blanca i molt eivissenca on s’obre, en l’ extrem superior dret, una finestra profunda i blau on sembla donar el sol de migdia.
Una part de l’establiment cultural d’aquesta illa –on pareix que hi cap qualsevol cosa- critica a l’artista per repetir les seves parets blanques i els seus colors blaus, però trobar un estil propi , perfeccionar-lo i convertir-lo en inimitable no és precisament una mala forma d’entendre una carrera artística.
Tal vegada és que ells són incapaços de mostrar una finestra sota la llum mediterrània com ho Ferrer Guasch. Perquè no sols sap pintar sinó també dibuixar i perquè mai ha exagerat una ombra, un to gris més elevat d’allò acceptable.
Tota una paret de la Galeria Berri, del quadre 4 al 12, està dedicada a una sèrie d’obres de similar mida que són les darreres creades pel pintor. La resta bàsicament ,és una col·lecció de quadres pintats l’any passat .El més car val 4.200 euros i el més barat, 2.000, i la gran majoria roden aquest preu. Tots són olis sobre tela.A Vicente Ferrer Guasch lli agrada el blanc i la llum mediterrània, i sap captar-la tant si és sobre les construccions d’Eivissa com si són de les cases típiques de Sant Antoni , on va estar els anys 70 i pintà una sèrie d’obres que seguien la mateixa línia coneguda i que demostraren que, en realitat, l’arquitectura eivissenca no és l’objectiu dels seus pinzells , sinó un pretext, el marc ideal per poder estudiar els efectes de la llum del sol. Al cap i a la fi, les cases eivissenques i les de les illes gregues criden l’atenció per les mateixes parets blanques de petites finestres que preserven de les temperatures extremes.
L’exposició romandrà oberta fins a principis d’agost,, en la Galeria Berri, en la plaça de Sant Agustí, que obre les seves portes a les nou de la nit.
Una nova oportunitat per contemplar la lineal obra de l’artista eivissenc, de la quarta part del Grup Puget, que trià destacar sobre els seus companys per malgastar més sous que ningú en tubs d’olis blancs de titani.