“Los unos y los otros” és un auténtic monument. Un monument a moltes coses. A la música (Michel Legrand, el gran), a la tolerància, a la solidaritat, a la pau, però sobre tot, a la fràgil existència del esser humà, amb la immortalitat, la única finalitat de la qual sembla residir en la seua perpetuació a través dels fills. Aquesta és la clau d’una pel·lícula en certs moments dura, en altres moments terrible, però sempre extraordinària.