El llibre ‘De la fortificación de Yviça’ s’ha editat en castellà i en català. En té 271 pàgines (contant índexs, entrades i bibliografia) i moltes fotos i plànols. Es ven a 30 euros.

Amb ell advertim el curiós que es que sapiguem més de l’enginyer Giovanni Battista Calvi –el de la coneguda ronda pel seus baluards– que de l’enginyer Capitán Fratín, malgrat que un i altre protagonitzen els dos grans períodes en la construcció de les murades. Fratín va dur a terme l’ampliació, des de part del baluard de Sant Joan fins es Revellí de Santa Tecla, per la qual cosa seu és, precisament, el portal de ses Taules que dona accés al recinte emmurallat. Tot un oblit d’un personatge que fins i tot Cervantes cita en ‘el Quijote’ quan narra la presa del fort de la Goleta (quan les armes espanyoles varen perdre per sempre Túnez davant els otomans).

Rescatada la memòria de Fratín, la lectura del llibre també fa que ens preguntem cóm és que ningú dels baluards està dedicat a sant Felip, tenint en compte que el projecte de les murades es va desenvolupar en època del religiós príncep de El Escorial, de l’emperador dels dominis en els quals mai no es posava el sol.

I, seguint amb els personatges de la història, potser fos com agrair als terroristes de l’11-M que avui hi hagi més seguretat als vols comercials, però si a algú cal fer responsable de que es decidís fortificar adequadament la vila d’Eivissa –abans existia ja una murada– és a Hayreddín Barba-roja i a la seua armada. L’almirall corsari al servei de Solimà ‘el Magnífic’ va posar en alerta al Mediterrani des de mitjans del segle XVI. I el 1555 s’iniciaren les obres del projecte de Calvi, en una illa la importància estratègica de la qual mai no s’ha posat en dubte. Des d’ella, “vigia del Mediterrani” en paraules que l’arquitecte Fernando Cobos i Alicia Cámara empleen en el seu llibre– es manaven a Valencia informacions constants dels moviments de l’armada turca i de “les possibles intencions del rei d’Alger”.

De vegades hi ha risc de perdre’s entre tal profusió de dades, i altres vegades es troba algun a faltar, perquè, per exemple, parla d’un document amb una interessant i detallada relació de peces d’artilleria, però no ens l’ofereix. Però els detalls històrics i també les anècdotes es succeeixen en aquest llibre sorgit durant els treballs de redacció del Pla Director de les Murades. Poden destacar-se les escaramusses amb els pirates en s’Illa Negra, on s’extreia pedra marès per a les murades i els corsaris, que pretenien retardar l’obra, assetjaven constantment als obrers i tiraven al mar les peces ja extretes. El 1556, el picapedrer major, també soldat, va ser capturat en l’illot quan tallava pedra per les cantonades dels bastions, va estat un any pres i va pagar el seu rescat amb el sou d’aquell any.

També podem adonar-nos amb aquest llibre que el primer armament que va arribar a les murades quan es començaren a reformar va ser un “canó salvatge” d’Alacant, i  que Calvi seria un fantàstic enginyer, però no era massa valent, perquè el mar infestat de corsaris i pirates el causava pànic i no verificava les obres ‘in situ’ tant como hauria d’esperar-se.
 
I ens quedam, com a resum, amb aquesta frase: “Eivissa és, juntament amb Malta (es refereix a La Valletta), tot i que a una altra escala, un dels grans exemples de ciutats fortificades del Renaixement que es conserven, i ambdues varen ser plantejades com a bastions en el Mediterrani davant el turc”. Les dues, asseguren els autors del llibre, són probablement les millor conservades del món.