Gairebé a cada parcel·la, hi ha un habitatge familiar tradicional, anomenat ‘es casament’, o ‘ses cases’ en plural al·ludint a les diferents parts que la componen, adossades una a una a l’habitatge original segons les necessitats de la família.

La majoria de les cases típiques eivissenques presenten els mateixos volums cúbics, el porxet (porxo rústic que ofereix bona ombra a l’estiu), una xemeneia curta i triangular, un forn, pou… Tot emblanquinat amb un blanc lluminós i amb un hort, anomenat ‘es tancó’, on conreen verdures, plantes aromàtiques, palmeres… 

L’antic sostre, gairebé horitzontal, només amb la imprescindible inclinació perquè l’aigua de pluja no es malgasti i es reculli a les seves cisternes, es muntava amb capes d’alga seca, de carbó esmicolat i d’argila impermeable, sobre bigues de pi o sabina.

I darrere els gruixuts murs amb finestres molt petites, l’excés de llum solar és matisat en un interior d’ombres. Sant Llorenç de Balàfia pot ser el cànon d’aquesta arquitectura popular (podem visitar les seves Torres de Balàfia) o el nucli vell de Santa Eulària d’es Riu; o al seu vessant unifamiliar i rural bàsic, potser ho són les cases de Sa Talaia en Sant Josep o Can Vicent Prats als afores de Sant Antoni.

Arquitectura amb majúscules, copiades pels grans mestres, admirada per Le Corbussier, Sert, Elías Torres i d’altres, i exportada per la seva estètica funcional i per la seva elegant sobrietat; especialment per la seva gran adaptació al medi amb estius calorosos, pluges escasses en primavera i hiverns càlids i humits. 

Casi en cada parcela, hay una vivienda familiar tradicional, llamada es casament, o ses cases en plural aludiendo a las distintas piezas que la componen, adosadas una a una a la vivienda original según las necesidades de la familia. 

La mayoría de las casas típicas ibicencas presentan los mismos volúmenes cúbicos, el porxet (soportal rústico que ofrece buena sombra en verano), una chimenea corta y triangular, un horno, pozo… Todo encalado con un blanco luminoso y con un huerto, llamado es tancó, donde cultivan verduras, plantas aromáticas, palmeras… 

El antiguo techo, casi horizontal, sólo con la imprescindible inclinación para que el agua de lluvia no se desperdicie y se recoja en sus cisternas, se montaba con capas de alga seca, de carbón desmenuzado y de arcilla impermeable, sobre vigas de pino o sabina. 

Y tras los gruesos muros con ventanas muy pequeñas, el exceso de luz solar es matizado en un interior de sombras. Sant Llorenç de Balàfia puede ser el canon de esta arquitectura popular (podemos visitar sus Torres de Balafia) o el núcleo viejo de Santa Eulària d’es Riu; o en su vertiente unifamiliar y rural básica, tal vez lo son las casas de Sa Talaia en Sant Josep o Can Vicent Prats en las afueras de Sant Antoni. 

Arquitectura con mayúsculas, copiada por los grandes maestros, admirada por Le Corbussier, Sert, Elías Torres y otros, y exportada por su estética funcional y por su elegante sobriedad; especialmente por su gran adaptación al medio con veranos calurosos, lluvias escasas en primavera e inviernos cálidos y húmedos. 

+ INFO: www.ibiza-secrets.com