Sin categoría
JOSEP LLUÍS SERT: aquell home
La seu del col·legi oficial d’arquitectes acull una retrospectiva de l’ obra del mestre català
La ciutat de Cambridge (Massachusetts) conté el més important legat arquitectònic de Josep Lluís Sert. No obstant això, Eivissa acull la major ruïna ‘sertiana’: la “ciutat de l’oci” de Cala d’en Serra, una baluerna de formigó que ningú s’atreveix a enderrocar i que serveix com a magnífic pàrquing en els mesos d’estiu –gràcies a aquest edifici a mig construir, es pot deixar el cotxe a l’ombra–.
Sert, el primer gran teòric i defensor que ha tingut l’arquitectura tradicional eivissenca, acceptà edificar en l’idíl·lica Cala d’en Serra i, en la dècada dels 30, proposà arrasar el Raval de Barcelona perquè considerava que allò era un tumor de insalubritat que no tenia remei possible. Josep Lluís Sert és l’arquitecte espanyol més important del segle XX, l’introductor de l’arquitectura moderna en el nostre país. Un incomprès, un home del seu temps… i algú que, entre molts encerts, també s’equivocava.
L’exposició ‘Sert. Mig segle d’arquitectura. 1928-1979’ es magnífica perquè ens explica, de manera senzilla i didàctica, qui va ser Sert, què va fer i perquè és tan important. La mostra combina el rigor amb l’entreteniment i ens ofereix documents personals de l’arquitecte català, pel·lícules de l’època, cartes i plànols d’algunes de les seus obres més rellevants. Les explicacions –que es poden llegir en uns panells– es complementen amb unes maquetes que fan les delícies del públic més infantil. He gaudit com un nanno davant les recreacions diminutes de la Fundación Marguerite et Aimé Maeght, la Fundación Maeght o l’edifici Peabody, i m’he imaginat a mi mateix del tamany d’un click de famobyl passjant bocabadat per aquelles imponents estructures.
Sert concebí a l’arquitecte com un professional que està al servei de la societat que l’acull. Els humans vivim en cases –perdó per l’obvietat– i els habitatges que construïm son el nostre univers, la forma en que incidim en el paisatge i el transformem, l’humanitzem.
Aquí, la importància d’una arquitectura ‘humana’ i atenta a les necessitats dels temps. Sert, el defensor de la casa pagesa –que veia en ella la puresa de línies i la simplicitat que preconitzava la Bauhaus–, quina cara se li posaria si passeges por Cala de Bou? Li donaria un col·lapse o, com volia fer amb el Raval de Barcelona, agafaria un buldòzer i no deixaria pedra sobre pedra?