Des que es proclama el seu regnat fins que és soterrat, el desenfrenat Carnestoltes governa els nostres instints. Carnestoltes no és només una festa de carrer, és sinònim de transgressió, irreverència, exuberància, embriaguesa, sens dubte qualitats que atreuen a milions de persones arreu del món. Per a alguns potser es tracte d’una simple excusa per trencar les normes establertes i la moral tradicional, per suposat des de la seguretat que comporta portar posades les disfresses i les màscares més llampants, però és clar que aquesta oportunitat permetrà a molta gent treure la seua cara més autèntica i a la vegada més inconfessable. Quan vegi la Rua sortir a escena pels carrers de Vila, Sant Antoni o Santa Eulària em fixaré en la gent gran, aquella que aprofita la lluentor de les màscares per sortir al carrer sense haver de dissimular els seus defectes. Posaré atenció en aquells adolescents que les aprofitaran per satisfer la curiositat dels cossos. El carrer s’omplirà de persones i personatges.

Mai no he sentit especial devoció per les disfresses tradicionals. Les perruques i els vestits de noia Playboy estan massa vistos. No ens calen vestits per a gaudir dels fruits més saborosos. Per què no acceptar que el rei de la disbauxa ens governa també la resta de l’any? Aquesta hauria de ser la herència que ens deixés. Cada dia hauria de ser una festa de llum i colors, de vestits, de fragàncies i desficis, de treure al carrer les millors arts de seducció, de dansa i música, de sorpreses que ens esperen a la volta del cantó. Els carrers haurien de ser sempre una catifa de confeti, serpentines i caramels, per tal es que transformés d’una vegada per totes el seu aspecte grisós i brut. Les cançons de les comparses substituirien els clàxons i les frenades fortes, massa vegades fora de temps. Faríem fora del nostre dia a dia les passions més ocultes i inconfessables, aquelles que cal amagar, reprimir i que ens fan inclús avergonyir-nos d’elles. Ans al contrari, les treuríem a relluir.