ESTACIÓ SA CONILLERA
Desembarc a l’illot per tal de conèixer cóm és la feina d’un anellador d’ausI, a més de dur i ermós, és una feina important, per què les referències que s’obtenen en estacions com la de sa Conillera se sumen a la base de dades d’un projecte internacional, el ‘piccole isole’, que estudia les migracions dels pardals i que avui s’ha convertit en una ferramenta imprescindible per a conèixer el comportament d’un gran nombre d’espècies i poder, així, treballar per la seua supervivència.
Passen les deu del matí quan embarcam en el ‘Yaestáaquí’ (no m’invent el nom del vaixell), i en el trajecte, Ricard, el nostre monitor, ens ofereix les primeres dades, destinades a fer-nos comprendre la rellevància d’allò que s’està fent a l’illot. Des de 1988 fins a 1997, per exemple, i quan existien dotze estacions d’anellament als illots i nou a zones costaneres continentals, en les primeres s’anellaren 339.333 individus, mentre que en les segones es contabilitzaren 56.135. És una diferencia.
Després de mostrar-nos-el i deixar-lo en llibertat –ja ha anotat les seues característiques i ho ha anellat– ens condueix, pel petit camí asfaltat que hi ha a l’illot i pel qual els encarregats del far circulen en quad, fins la seua estació científica: una taula sota una savina amb la seua llibreta d’anotacions, les seues ferramentes de feina i les borses de tela en les quals transporta les aus, que en aquell moment pengen d’una branca de l’arbre.
En la estació-taula, un mosquiter musical (Phylloscopus trochilus) que una estona abans ha caigut en una xarxa serveix a Agustí per a mostrar-nos quines dades cal anotar de cada un dels exemplars que es recullen. El treu d’una d’aqueixes borses de tela obscura en les quals els guarda després de rescatar-los de la xarxa, i, amb uns alicates, i sobre tot molta cura, elegeix l’anella apropiada (per què cada espècie té la seua per a poder adaptar-se a la mida de les seues potes) y la ajusta. Ja està anellat. Ara el mesura la tercera ploma de l’ala, que és la que es mesura en tot el món des que es va arribar a la conclusió que no canvia mai de mida una vegada que el pardal és ja adult.
El mosquiter, per cert, està tranquil mentre ho identifiquen, i ni mancos intenta picotejar a Agustí, encara que altres sí ho faran abans de que acabi el dia… Hi ha que saber quant pesa i, per això, l’anellador el col·loca cap avall dins d’un tub i ho deixa en la bàscula. L’animal no es mou. També hi ha que conèixer la seua massa corporal, la qual cosa s’aconsegueix bufant en el pit del pardal per a apartar el plomatge. “Ara és normal que tenguin greix, per què acumulen per a les migracions”, explica Agustí. El més complicat és esbrinar l’edat i el sexe de l’individuo, i, si bé tant una cosa com l’altra a vegades poden conèixer-se pel plomatge, el segon és “super difícil” si no hi ha dimorfisme sexual.
Després del procés d’identificació, el mosquiter musical queda en llibertat i pot seguir amb la seua vida. Ara ja té identificació, i la importància del treball que Agustí acaba de realitzar podrà revelar-se quan el petit pardal, potser el pròxim any quedi atrapat en altra xarxa en qualsevol altre estació i altre anellador –o el mateix Agustí, tal vegada– comprovi que aquest animal va estar en sa Conillera en maig de 2009. És una forma de seguir la pista a les espècies que ofereix importants dades sobre les seues migracions i que també pot detectar disminucions de certes poblacions. Dades sempre importants per a poder adoptar les polítiques de protecció adequades.Els anelladors també informen de qualsevol anomalia que puguin trobar, tot i que no fos coneguda a través dels pardals que cauen en les xarxes i ho fos per simple albirament, per exemple. Ells han detectat els desajustos que els canvis en les estacions provoquen en el comportament de les aus. De fet, després derepetir el procés d’identificació amb un papamosques gris (Muscicapa striata) –“aquesta espècie cau bastant en les xarxes”– i amb un puput (Upupa epops) que, la pobre, té el bec trencat, ens anem a comprovar les 18 xarxes que hi ha esteses per l’illot i trobam en una d’elles un rupit (Erithacus rubecula), una espècie que ja no hauria de trobar-se per aquests llars. Conseqüències del canvi climàtic. L’animal, a més, ja està anellat i podrà comprovar-se on va ser identificat.
El sistema de xarxes és tot un exercici d’enginyeria, per què no són simples malles que s’estenen entre unes canyes. Les xarxes, amb un sistema de borses, estan pensades per aconseguir que l’animal quedi atrapat però sense causar-li danys, i l’extracció és un treball laboriós que ha de dur-se a terme amb molta cura, traient primer les potes del pardal. En elles, aquest matí, trobam a més un altre mosquiter, un culroig real (Phoenicurus phoenicurus), un tallarol capnegra (Sylvia melanocephala) i un tallarol mosquiter (Sylvia borin). No està essent un mal dia.
L’any passat, la manca de pressupost en la conselleria de Medi Ambient va fer que la campanya d’anellament no pogués portar-se a terme i moltes altres activitats varen caure de l’agenda, però sembla que els problemes s’han solucionat i ara, no només hi ha anellament si no que les reserves naturals des Vedrà, es Vedranell i els illots de Ponent també poden dur a terme excursions per a conèixer el treball dels anelladors. Un d’aquets treballs de fons que estan rere els grans estudis que ens serveixen per conèixer i protegir la fauna. Una anella en una cadena.
Fotos: C.A.T.