Terry Gilliam va saltar a la fama com un dels integrants dels Monty Python, grup en el qual el va introduir la seua amistat amb John Cleese, al qual havia conegut molts anys abans a Nova York. Això ha dut més d’una vegada (imagino que juntament al sarcàstic sentit del humor que el caracteritza) a que es pensés que Gilliam és anglès. Però no, l’únic integrant no britànic dels Python va néixer a Minnesota.

Durant molts anys Gilliam va treballar com dibuixant per diverses revistes i publicacions como “Fang”, “Mad” o “Help!”, a EEUU, o “Sunday Time Magazine”, quan va marxar a viure a Londres. Aquesta gran habilitat com il·lustrador permet desentranyar moltes de les claus de la seua personalitat com a cineasta i explica la imponent força visual i la gran imaginació que impregnen totes les seues obres.

La seua primera feina com director va ser un curt el 1968 titulat “Storytime” (http://www.youtube.com/watch?v=6KUqHzk26kI) seguit molt poc després per altre anomenat “The miracle of flight” (http://www.youtube.com/watch?v=LMpXUd_kesA&feature=related), en ambdues ja hi són presents la majoria de les claus que identifiquen el cine de Gilliam: humor, genialitat i bogeria a dolls, adobats amb una aguda crítica cap als convencionalismes de qualsevol classe. És possible que la seua llicenciatura en Ciències Polítiques l’ajudés també a crear-se aquesta àcida visió de la realitat.

Poc després, va dona la passa al cine de la ma dels Monty Phyton, primer com actor a “Se armó la gorda” (1971) i després com a director, firmant, juntament a Terry Jones “Los caballeros de la mesa cuadrada y sus locos seguidores” (1975). Amés, entre ambdues aprofità per casar-se amb la maquilladora dels Monty Phyton, amb la qual segueix encara avui i amb la qual ha tengut tres fills.
El seu primer treball en solitari va ser “La bestia del reino” el 1977, una pel·lícula que adaptava un poema de Lewis Carroll. No obstant això, va continuar la seua col·laboració amb els Monty Phyton: va ser actor, guionista i dissenyador de producció de “La vida de Brian” (1979), productor de “Los héroes del tiempo” (1981) i director de “El sentido de la vida” (1983).

Poc després, el 1985, Gilliam va dirigir “Brazil” una al·lucinògena faula de ciència ficció, impressionant des del punt de vista estètic (com per altra banda ho són totes les pel·lícules d’aquest director) i amb la qual aconseguí la seua única nominació als Òscar, en la categoria de Millor Guió Original. D’aquest mateix gust per la faula futurista neix deu anys més tard la genial “Doce monos”, protagonitzada per Bruce Willis, Madeleine Stowe i Brad Pitt.
Entre ambdues, trobam cintes tan dispars com l’arriscada i poc valorada “Las aventuras del Barón Munchausen” (1988), la premiada “El rey pescador” (1991), protagonitzada per Jeff Bridges i Robin Williams o la delirant i a estones divertida, a estones demolidora “Miedo y asco en Las Vegas” (1998), basada en el llibre i la figura del periodista “gonzo” Hunter S. Thompson, i protagonitzada per Johnny Deep i Benicio del Toro.

Entre mitges, el seu etern projecte de rodar la història de Don Quixot, amb un rodatge marcat per la fatalitat que va haver de sucumbir davant mil i un imprevistos (i la consegüent dilapidació de milions) i que va quedar registrat en un fantàstic documental titulat “Lost in La Mancha”, rodatge del que amés el va quedar a Gilliam el sobrenom de “Capità Caos”. En aquests moments sembla que ha aconseguit reprendre aquesta història tan estimada per a ell i es troba en fase de preproducció de “The man who killed Don Quixote”, prevista per 2011. Tan de bo aquesta vegada ho aconsegueixi…

El darrer que ens ha arribat aquí són dos cintes de 2005, que tot i això aterraren a Espanya amb alguns anys de diferencia. “El secreto de los hermanos Gimm” (2005) era més obertament comercial i un entreteniment que, malgrat mantenir els elements fantàstics i humorístics marca de la casa, resultava apropiat per a tots els públics. En canvi, “Tideland” (2005), presentada en el IIFF de l’any past, narrava una història realment tenebrosa, tot i que brillant en igual mesura gràcies a la seua prodigiosa estètica i tractament de conte pervers i a las seues meravelloses interpretacions, però pel que té d’arriscat del seu argument va provocar reaccions trobades, i no va agradar a tothom. Personalment, me va semblar un film genial i diferent, com gairebé tot allò que ha signat aquesta grandíssima personalitat del cine que enguany tornarà a honrar-nos amb la seua presència a l’illa. Mentre esperam la seua arribada, no està de més aprofitar per anar revisant qualsevol de les seues pel·lícules: la diversió i la màgia estan garantides.

+ INFO: www.lacartelera.si