Origen: Cuba
Arribada a Eivissa: any 2000
(La calidesa i humilitat d’aquest músic excepcional varen ser la nota dominant de l’entrevista que es mostra a continuació y des d’ibiza-click volem agrair la seua desinteressada col·laboració i continu interès.)
Si intentéssim delimitar la producció musical del guitarrista caribeny i establert a l’illa, Norberto Rodríguez, a un sol estil li faríem un flac favor. Santiago Auserón el presenta així a un dels directes dins la seua última gira Cantares de Vela "…jazzero, soulero, sonero y rockero, Norberto Rodríguez el ciclón cubano…”[1] i és que Norberto Rodríguez (1973, Quemados de Güines, Villaclara, Cuba) va ser el guitarrista que va acompanyar a Juan Perro a la seua última aparició pels escenaris. Aquest fet puntual a la carrera del músic que ens ocupa no li fa ombra a la seua faceta com a consolidat compositor i intèrpret.
Artista de formació clàssica es gradua a la Escuela Nacional de Arte (E.N.A.) a La Habana (1992) quedant com a professor d’aquesta. Durant aquest temps ja investiga sobre la música de fusió com a membre de la banda
Afrocuba. Després passa a
Habana Ensemble. En aquesta època el club “La zorra y el cuervo”, centro neuràlgic de jazzistes cubans i estrangers a la Habana, organitza un concurs nacional de jazz. Al cap d’uns quants dies de concurs al qual 14 participants es donen cita, Norberto s’erigeix com a guanyador
“Com a part del premi, Rodríguez gravarà un disc per al segell ‘Areíto’, de l’empresa estatal EGREM i ha estat convidat a participar al festival internacional Jazz Plaza”[2]
Després d’aquest reconeixement públic de gran envergadura a la carrera musical de l’artista, un cúmul de circumstàncies el porten a viure entre Europa i Cuba i la casualitat acaba per convertir-lo en membre de la
troup de la gira de Juan Perro.
“A un programa de televisió a Cuba vaig conèixer a Pancho Amat. En realitat ell fou qui va parlar de mi a Santiago. Vaig preparar els vint-i-dos temes de la gira en escassos 12 dies per mitjà de les partitures en paper i el CD que em va donar Santiago i finalment tot va sortir bé”, tan bé que moltes de les crítiques musicals de la gira destaquen com magistral el seu paper com a guitarrista.
[3]
Tot i això, a pesar de portar una vida tan agitada pels escenaris de tota Europa, Norberto Rodríguez resideix des de fa set anys a Eivissa. Ens acostem a ell una tarda a un cafè al costat del port eivissenc portant ja a sobre el tímid fred que es va acumulant per les cantonades de l’illa. A pesar d’això, l’entrevista flueix a ritme vertiginós i ràpidament entrem en calor davant el bombardeig d’informació d’una ment desperta i creadora.
Tens algun projecte entre mans?
“En aquest moment estic enmig de la gravació del meu primer disc com a solista independent. És una mescla de jazz, blues i latino. Són deu temes que esperem surtin a la llum al gener no només a Espanya sinó amb projecció internacional”
Per últim, la pregunta obligada:
Perquè Eivissa com a lloc de residència i espai creatiu?
“Eivissa s’assembla a Cuba, s’assembla al meu poble, Villaclara”.
Durant la conversació em mostra quasi per inèrcia un joc de guitarra i fotos de Dalt Vila a un dia solejat. Els ecos d’una Habana mítica en etern procés de reconstrucció es fonen amb ritmes flamencs de composició pròpia que acompanyen a la seqüència fotogràfica. Des d’aquesta aguda perspectiva, sí em sembla viure a un carib
sui generis sense coordenades geogràfiques i admeto que no només la intenció de la mirada, conscient o no, d’aquestes fotografies sinó la força de la música que l’acompanyen poden convèncer-me a mi i a qualsevol de que Eivissa és el lloc que un crea acompanyat del seu bagatge, gràcies a la seua acollida i a la seua seguretat de que al mosaic colorit està la clau del cosmopolitisme i la grandiositat, sense que per això perdi la seua essència. Molt al contrari, bé sap l’illa que així seguirà sent mimada i cantada per totes les estacions.
Nela Escribano, entrevista a Norberto Rodríguez
Eivissa, 3-11-2007
Durant la conversació em mostra quasi per inèrcia un joc de guitarra i fotos de Dalt Vila a un dia solejat. Els ecos d’una Habana mítica en etern procés de reconstrucció es fonen amb ritmes flamencs de composició pròpia que acompanyen a la seqüència fotogràfica. Des d’aquesta aguda perspectiva, sí em sembla viure a un carib sense coordenades geogràfiques i admeto que no només la intenció de la mirada, conscient o no, d’aquestes fotografies sinó la força de la música que l’acompanyen poden convèncer-me a mi i a qualsevol de que Eivissa és el lloc que un crea acompanyat del seu bagatge, gràcies a la seua acollida i a la seua seguretat de que al mosaic colorit està la clau del cosmopolitisme i la grandiositat, sense que per això perdi la seua essència. Molt al contrari, bé sap l’illa que així seguirà sent mimada i cantada per totes les estacions.
Després d’aquest reconeixement públic de gran envergadura a la carrera musical de l’artista, un cúmul de circumstàncies el porten a viure entre Europa i Cuba i la casualitat acaba per convertir-lo en membre de la de la gira de Juan Perro. , tan bé que moltes de les crítiques musicals de la gira destaquen com magistral el seu paper com a guitarrista.
Leave a Comment