Per la tardorada les nits s’allarguen i, sobretot, s’enfosqueixen i espesseixen i, emparant-se en les seues ombres, surten dels seus cataus els éssers més diversos, quimèrics i fantàstics, que durant les nits lluminoses del bon temps perden poder i resten mig amagats.
Per efecte d’aquesta creença es temia anar per llocs deserts i solitaris a hores de fosca. Així, les persones porugues, sobretot els infants i encara més les dones s’abstenien d’anar soles per despoblat per por que els sortís algun dels éssers fantàstics. Procuraven fer soroll per tal d’espantar-los i allunyar-los, car és creença molt estesa que el soroll i àdhuc la música els són ingrats i els esquiven.
A Eivissa, els geniets més coneguts són
el barruguet,
el fameliar i
el follet. D’una herba molt petita que neix sota el pont vell del riu de Santa Eulària, collida per la nit de Sant Joan o de cap d’Any i ficada dins una ampolla negra apareix… el
Fameliar, nanet espantós de boca horrorosa, braços molt llargs i prims, molt petit però que s’infla en sortir de l’ampolla. Té una força i uns poders descomunals i, en sortint de l’ampolla demana
feina o menjar. Fameliars i barruguets són personatges molt arrelats a l’illa, on només tenen com a enemics alguns ocells marins i el vent de migjorn que se’ls pot endur pels aires.
Al camp viuen dins els pous i les cisternes, les coves o les sínies. A Vila ho fan en les coves i tombes del Puig des Molins (Necròpolis) i també a les murades del Portal Nou. A les cases, davall les teules del sostre, en forats de la paret, darrera de l’estufa… sempre a indrets recòndits, foscos o de difícil accés. En la tradició popular, les rondaies de Joan Castelló o d’Antoni Alcover, els escrits d’Isidor Macabich entre d’altres, s’hi troben nombroses i divertides històries de les males passades que els barruguets han fet (i encara fan) als soferts eivissencs.
Malgrat totes les seues entremaliadures, de vegades els barruguets podien ser benèvols i fins i tot col·laborar amb els humans. Per això, n’hi havia que intentaven "caçar-ne" un per "domesticar-lo". No era feina fàcil. Segons la tradició, tan sols podia aconseguir-se en la nit entre el Dijous i el Divendres Sant i a un lloc concret de l’illa: el Pont de sa Taulera, a la carretera de Sant Joan. Davall de les arcades del pont, la nit assenyalada hi apareixien uns muntets d’arena molt fina, en forma de cercles concèntrics. Clavant el dit índex en el centre exacte d’un d’aquests muntets, s’agafava un grapat d’arena i de seguida es filtrava. Dins de la mà hi quedava una mosca sense ales que feia unes pessigolles quasi insuportables. Si l’agosarat caçador tenia prou fermesa i aguant i superava aquesta petita tortura, a la fi la mosca es convertia en un barruguet.
La principal "missió" d’aquests diminuts éssers és la d’empipar i fer la guitza als humans. En especial durant la nit, quan se les donen per fer desaparèixer els objectes, canviant-los de lloc, molestant a les dones i fent, en general, la vida impossible als habitants de l’habitatge, fins l’extrem d’obligar-los a abandonar-la. Encara que si ho feien, no era fàcil que poguessin alliberar-se d’ell, ja que els seguia anessin on anessin. També tenen predilecció per les dones, a l’hora de fer-les objecte de les seues endiabladures, i arriben a provocar berrugues en les mans de les costureres. En el llenguatge familiar eivissenc, ha romangut l’expressió "és un barruguet", referida a un nen o nena entremaliat o que acostuma a "fer de les seues", o ser molt inquiet i nerviós i tenir una gran activitat.
