Fa uns anys, el director Ari Folman era a un bar quan un vell amic el parlà de un malson recurrent en la qual el perseguien 26 cans. Fent memòria, ambdós arribaren a la conclusió que la imatge estava relacionada amb una missió que varen complir per l’exèrcit israelià anys enrere, durant la primera guerra amb el Líban. Una experiència que havien aconseguit excloure per complet de la seua memòria.
Aquesta pel·lícula és un esgarrifant drama que suposa un dolorós procés d’autocrítica per part del director, Ari Folman, en un lloable intent de redimir uns records que, tot i que confusos puguin arribar a ser insuportables. El cineasta ens conta aquests fets de primera ma, per què va ser partícip dels mateixos i ens mostra per tant una visió molt personal d’allò que va ocórrer, sense amagar una profunda denuncia en un exercici de sinceritat poc habitual en aquestes qüestions. Es tracta, idò, d’una intensa reflexió moral sobre l’abast i conseqüència dels conflictes bèl·lics en general.

Ari Folman declara: "Els quatre anys que vaig treballar en ella em provocaren un violent trastorn psicològic, i vaig descobrir coses molt dures del meu passat". Folman explica que "l’animació era la única solució, per què concedeix una gran llibertat imaginativa. La guerra és molt irreal, la memòria és molt sagaç, més valia fer aquest viatge amb l’ajuda de bons grafistes".

La tècnica utilitzada combina animació tradicional, (només un deu per cent, per què eleva moltíssim els costos), el 3D i l’animació flaix, més pròpia d’Internet. També es fa us de la rotoscòpia, una tècnica que ja va fer servir Richard Linklater a “Walking Life” i a “A Scanner Darkly”, i que consisteix a rodar primer en càmera digital a actors reals i posteriorment passar-los a ordenador.
El fet de ser una pel·lícula documental d’animació va suposar una dificultat afegida per finançar-la: “Si ho arribo a saber, no ho hauria venut així. No aconseguia el diners ni de fons ni de inversors, per què me deien que eren coses diferents, que no encaixaven. És tremendament difícil intentar que s’aposti per alguna cosa nova. Paradoxalment, dos fons governamentals del meu país han aportat bona part del que ha costat la pel·lícula. Crec que així demostren que Israel és una nació tolerant amb les veus crítiquess.”

“Volia que la gent sàpiga allò que havia ocorregut a Sabra i Chatila: en tres dies varen morir milers de persones indefenses. És la millor manera de que la gent sàpiga que allò va ocórrer, que varen morir milers de innocents. Si aconsegueixo qe algú arribi  casa i cerqui en Google allò que succeí, tot això haurà pagat la pena.”