ENTREVISTA A MANEL MARI.

 

“Per a escriure bé hi ha que llegir  molt, corregir més i deixar-se aconsellar”

Es difícil trobar algun poeta que, en tan pocs anys, hagi acumulat tants llibres i premis com Manel Marí (Eivissa, 1975). No obstant això, el poeta fa mala cara quan escolta l’expressió “jove promesa”. En te raó. Ja ha fet la trentena però, amés, ja fa molt de temps que va deixar de ser una “promesa” per a convertir-se en una ferm realitat.

Viu a Valencia, però visita regularment Eivissa on cultiva llargues converses amb la seua colla d’amics. Diuen que la seua poesia és difícil, però les coses que no costen no es valoren. Apropar-se a la seua poesia és una aventura.

El cito per a realitzar aqueta entrevista, però Manel Marí me posa una condició: “L’entrevista ha de ser a un bar”. Accepto sense piular por dues raons:

1) No en vull portar-li la contraria al guanyador del Premi Mallorca de Poesia (2005) pel llibre No pas Jo o del premi Senyoriu d’Ausiàs March (2004) pel magnífic Deshàbitat;

2) No me suposa cap sacrifici quedar al bar Sinio i compartir una cervesa amb el que és considerat un dels millors poetes eivissencs actuals.

A Marí li agrada explicar-se, així que m’acomodo i trec el bolígraf i la llibreta, disposat a capturar al vol la seua conversa.

—Ha guanyat molts de premis, però diuen que a aquest país es publica massa i es premia massa.

—És cert. Es treuen molts de títols que podrien no publicar-se. Es convoquen massa premis amb jurats molt poc rigorosos, i després es veuen obligats a publicar aquests llibres! Moltes vegades no hi ha coratge per deixar els premis deserts.

—Molts títols per a tan poc espai a les llibreries.

—Jo soc partidari de donar més espai als clàssics. Fins i tot demanaria que retiressin els meus llibres de les llibreries i que en el seu lloc posessin les Elegies de Bierville de Carles Riba. No pot ser que aquest títol, que es un clàssic indispensable, només es pugui trobar a les llibreries de vell. Les editorials estan massa ocupades amb les novetats.

 

 

 

 

 

—El mercat està inundat de llibres-fems, però el lector de poesia té un perfil molt propi i definit.

 

—Els lectors de poesia són pocs però estan molt motivats. Saben escollir l’autor que realment els interessa i es desentenen de les estratagemes del mercat. Són un públic petit però fidel.

—El poeta també en te un perfil molt propi, distint del prosista.

 

—La diferència entre el poeta i el prosista és la distància entre l’autor i el  text.
Aquesta distància, en poesia es igual a cero. L’autor es el seu text. La poesia forma part del seu cos, és la seua intimitat.
En aquest món on tots us coneixeu, pesen més les filies i les fòbies que els criteris literaris?

—No negaré que les filies i les fòbies pesen. Per sort, el meu caràcter me condueix a cultivar les filies. Però allò que realment és criminal són els petits colps a l’esquena. És difícil sobreviure als aduladors i hi ha fugir d’ells como de la pesta.

—Eivissa es troba lluny dels centres d’irradiació editorial i cultural.

 

Li pesa aquesta situació?

—Si me sento perifèric? Sí, però la poesia també és perifèrica. Amés, les noves tecnologies permeten estar amb contacte amb tot el món.

L’han cridat per a la famosa Fira de Frankfurt?
 
_ No me han dit res i suposo que no aniré. Estic tranquil·líssim i és una qüestió que no me lleva la son.

Troba que des de els mitjans de comunicació públics no s’aposta el suficient per la cultura?

—No hi ha que ser tremendistes. Crec que, per exemple, el Canal 33 de Televisió de Catalunya ha realitzat propostes molt interessants. Però el cert és que les institucions públiques no aposten per la cultura. Si tenen por d’una societat culta i activa, els seus  motius tindran

Eivissa gaudeix d’un bon panorama cultural?

—Dir que la cultura a Eivissa és pobre es una barrabassada. Tenim una bona fornada de poetes. Fins i tot tenim dramaturgs! Sols falta que aparegui una generació de novel·listes, encara som optimista. Per la ràtio d’habitants que hi ha, crec que som un lloc amb una cultura molt activa.

Quin consell donaria a un jove que comença a escriure?

—Tres consells bàsics: llegir molt, deixar-se aconsellar i ser molt crític amb la teua obra. Que no et doni peresa revisar i corregir. És indispensable no caure mai en la autocomplaença. Masturbar-se l’ego es la mort del poeta.

Recomani alguns poetes que no ens hem de perdre.

—Si parlam de poetes propers i poc coneguts, destacaria a Pau Sarradell, que només ha publicat un llibre. Hi ha altres noms, encara que són sobradament coneguts: Jean Serra, Pep Marí, Bartomeu Ribes… tots magnífics i poc puc afegir d’ells. I a Valencia, aconsell descobrir a Eduard Ramírez.