Amb el pretext de parlar del festival de Jazz, ens neix el desig d’escriure  sobre Maurici Cuesta i el seu Arteca, la seua Associació i (bar) Cultural de Jazz que va desaparèixer quan ell va deixar de ser rere la barra.
Per als qui res en saben del que parlam, simplement dir-los que Mauri va ser un personatge molt important per a la música a Eivissa.
Ell es va inventà l’Arteca, el refugi i l’escenari ideal per a la majoria de músics que passaren per aquest bar esperant tenir una oportunitat per a tocar, per a pujar a l’escenari i ser acceptats i aprovats per la crítica fulminant d’un Maurici que perdonava la inexperiència d’un músic, però no la manca d’atenció i interès per a superar el nivell d’allò après, no la manca de prudència o humilitat per a saber quan intervenir-hi o actuar-hi.
Mauri Cuesta va ser dur amb si mateix i de fet amb tots, encaminà la seva vida en forma testarruda i obstinada a una única direcció, la cultura i el jazz.  
Era un home testarrut y superb, tenia molt d’orgull i ego que era el que permetia mantenir als setanta  i busques d’anys amb l’esquena recta, la mirada altiva i la ment lúcida per deixar passar al seu bar allò que li semblava correcte o no 9 allò incorrecte era el que quasi sempre triava).
 
Envoltat  i visitat per grans i també nous músics era implacable amb els seus clients, amics i amb qui no volgués respectar la música i ca seva.
Construí el seu Arteca a la seva manera , amb mobles fets amb les seves pròpies mans, escenari de palets que en trepitjar-los malament, sonaven com a notes de piano desafinades, collages de fotos i cartells de pel·lícules, músics i amics de totes les èpoques.  
Insonoritzà el bar com els antics estudis de so, amb caixes de cartró d’ous,ple de prestatges amb llibres, revistes, la seva gran col·lecció de música, pel·lícules i vídeos.. fins a un ordinador que instal·là en aquella època en què Internet començava a ser una novetat a Eivissa, va fer també de xef amb els seus entrepans i salses de receptes inventades i tretes de no se sap on… però delicioses, com les seves converses i el seu sentit  d’humor bergant i ple d’ironia.  
Vestia els seus cabells blancs amb una nodrida col·lecció de capells i boines, que el donaven el toc artístic, original en ell como els seus petos, les seues caricatures que tenia per allà amagades i les seues pintures penjades al fons del bar.
Saltant-se les normes i les formalitats l’Arteca  va existir,(en té molta historia), era una espècie de cantina decadent i bar de jazz dels suburbis de Nova Orleans amb pols acumulat i utopies inassolibles i una Marilyn de cos sencer rebent-nos a l’avantsala als lavabos…
Tothom criticava l’estat de l’Arteca, però tothom acabava trobant-se allà, amuntegats i obrint-se pas entre el fum habitual dels mil puros que en Mauri fumava: tothom al seu voltant, (pensant abans de parlar, de fer un comentari fora de lloc… si no se sap de música… a aquest nivell, millor callar i aprendre), els músics i en Mauri sí que intercanviaven opinions, era una escola d’aprenentatge viu, real que no hi ha músic a l’illa que no enyori, si no preguntin a: