Sin categoría
JÚLIA I S’IBOSITÀ… MÉS A PROP!
La presentació de la segona part de la trilogia de l’escriptor eivissenc Lluís Ferrer Ferrer s’apropa. L’any passat per aquestes dates, l’editorial Mediterrània publicava Anníbal i s’ibosità i va constituir un èxit de vendes a l’illa d’Eivissa.A Ibiza-Click tens l’oportunitat de gaudir en primícia del capítol introductori d’aquest nou lliurament que molt prompte es presentarà a Santa Eulària…
ANY 79 DC
A Ebusus no hi ha serpents… ni escorpins, ni alacrans.
Tampoc no hi ha llebres ni conills; ses terres de cultiu són poc fèrtils i en es seus boscos abunden es pins i ses alzines.
A la mar, això sí, hi proliferen es anfossos, ses cirvioles, es múrex i grans camps de posidònia que aprofiten per cobrir es terrats de ses seues cases primitives d’aspecte púnic, de parets amples i finestrons minúsculs. Construccions sempre rectangulars i dirigides cap es sol de migdia.
No és s’illa en si mateixa el que m’apassiona. Sa cosa que sempre ha despertat sa meua curiositat són ses seues gents, posseïdores d’un sentit pràctic de prendre’s sa vida absolutament envejable, amb unes dones robustes i manadores que darien més guerra que sa majoria de romans que conec, i uns homes braus i verros, donats as vi i a ses cutxilles com a jutges des plets més acalorats.
No tenen cap recull de geografia, literatura, filosofia o poesia per escrit. Però ho compensen amb una tradició oral de relats molt intensos i amb una memòria històrica absolutament sorprenent per sa quantitat de gloses, cançons i romanços inacabables que són capaces de recordar i explicar.
Es més conegut per tots és tal volta sa llegenda d’aquell prim i nerviüt bassetjador ibosità que va combatre as costat des mateix Anníbal "es llamp" Barca a sa Península Itàlica, després d’haver creuat es Alps quasi despull i acaramullat damunt d’elefants.
Però en es meus viatges a s’illa he escoltat molts altres relats que tractaven sobre es seus anys perduts.
Es primerencs, que narraven sa seua infantesa i pubertat abans d’enrolar-se a s’exèrcit cartaginès. I es tardans, que expliquen històries des seu tràgic destí a Ibosim quan va tornar de sa Segona Guerra Púnica, ara farà més de dos segles i mig.
Són rondalles populars poc conegudes, i tal vegada poc fiables, però no per això menys dignes de ser rescatades de l’oblit i ser escoltades a sa vora d’un bon foc, amb una llarga copa de licor d’herbes d’Ebusus entre ses mans…
Plini es Vell
Naturalis Historia
Tampoc no hi ha llebres ni conills; ses terres de cultiu són poc fèrtils i en es seus boscos abunden es pins i ses alzines.
A la mar, això sí, hi proliferen es anfossos, ses cirvioles, es múrex i grans camps de posidònia que aprofiten per cobrir es terrats de ses seues cases primitives d’aspecte púnic, de parets amples i finestrons minúsculs. Construccions sempre rectangulars i dirigides cap es sol de migdia.
No és s’illa en si mateixa el que m’apassiona. Sa cosa que sempre ha despertat sa meua curiositat són ses seues gents, posseïdores d’un sentit pràctic de prendre’s sa vida absolutament envejable, amb unes dones robustes i manadores que darien més guerra que sa majoria de romans que conec, i uns homes braus i verros, donats as vi i a ses cutxilles com a jutges des plets més acalorats.
No tenen cap recull de geografia, literatura, filosofia o poesia per escrit. Però ho compensen amb una tradició oral de relats molt intensos i amb una memòria històrica absolutament sorprenent per sa quantitat de gloses, cançons i romanços inacabables que són capaces de recordar i explicar.
Es més conegut per tots és tal volta sa llegenda d’aquell prim i nerviüt bassetjador ibosità que va combatre as costat des mateix Anníbal "es llamp" Barca a sa Península Itàlica, després d’haver creuat es Alps quasi despull i acaramullat damunt d’elefants.
Però en es meus viatges a s’illa he escoltat molts altres relats que tractaven sobre es seus anys perduts.
Es primerencs, que narraven sa seua infantesa i pubertat abans d’enrolar-se a s’exèrcit cartaginès. I es tardans, que expliquen històries des seu tràgic destí a Ibosim quan va tornar de sa Segona Guerra Púnica, ara farà més de dos segles i mig.
Són rondalles populars poc conegudes, i tal vegada poc fiables, però no per això menys dignes de ser rescatades de l’oblit i ser escoltades a sa vora d’un bon foc, amb una llarga copa de licor d’herbes d’Ebusus entre ses mans…
Plini es Vell
Naturalis Historia
+ INFO: