Sin categoría

MASCARÓ DE PROA

21 mayo, 2009 0 Comments

Amb una altitud de més de 130 metres, es Cap des Falcó és una de les siluetes més representatives de la costa eivissenca, el mascaró de proa de ses Salines (amb el permís de la menys espectacular Punta de ses Portes).

Enrique Fajarnés Cardona recorda la dita ‘ser més vell que es cap des falcó’ en el seu llibre ‘Lo que Ibiza me inspiró’

Cobert per un savinar i tallat de biaix sobre el mar, en el Cap des Falcó també pot trobar-se la ginestaPer a alguns resulta evident que recorda el cap d’un falcó, i també hi ha qui assegura que el seu nom es deu a la presència de falcons peregrins (Falco peregrinus) i marins (Falco eleonorae) en el penya-segat, però Enric Ribas, al qual, en qüestions de toponímia cal fer cas, ens explica que el més lògic és concloure que el nom es deu al fet –documentat– que en la Edat Mitjana existia en el lloc un de les agres de falcons, on es criaven exemplars d’aquestes aus, de la illa.

També l’àguila pescadora (Pandion haliaetus) nidificava en aquesta penya tan relacionada amb les rapaces, però el furtivisme i les esteses elèctriques varen acabar amb l’última parella i, ara, allò que hi ha és un niu artificial amb el qual es mira de que les àguiles que encara passen per ses Salines decideixen treure endavant a la seua prole en la illa.

No ho havia escoltat mai, però a ‘Lo que Ibiza me inspiró’, l’escriptor Enrique Fajarnés Cardona al·ludeix a la dita eivissenca ‘Ser més vell que es Cap des Falcó’ assegurant que –al manco a mitjans dels 80, quan es va editar el llibre– “és frase comuna entre nosaltres per a ponderar l’extrema senectut”. També afirma que és usual ‘tenir memòria de falcó’.

(Genista dorycnifolia) i algunes de les orquídies salvatges que formen part de la flora del Parc Natural. I en el punt en el qual el terreny comença a elevar-se cap als penya-segats, s’aixeca un restaurant que algun dia va ser petit i que en els darrers anys ha motivat diverses queixes per què ha anat augmentant tant el nombre de gandules i taules com el volum de la música amb la que s’amenitza fins i tot a les aus camallargues que freqüenten els últims estanys de la Regió Grossa, limítrofes amb les pedres des Codolar. Trobam el restaurant tancat i al sol post sempre és espectacular des del final dels estanys, tot i que bufi un vent del dimoni i les ones trenquin sobre els còdols amb una remor ensordidora.

Des de més lluny, el perfil d’es Cap des Falcó cobra un nou aspecte i –posats a donar-li imaginació– recorda a una serp amb les mandíbules obertes i el sinuós cos del qual finalitza en una punta de cola clavada en el restaurant.